La zona protegida per la ZEPA secans de Belianes-Preixana està formada per tres subunitats:
El nucli central és una gran plana originada per les graves del con al·luvial del riu Corb, que té el seu vèrtex a Belianes i s'estén en direcció oest i nord formant un ampli con amb un pendent inapreciable. El canal d'Urgell, que constitueix el límit nord-occidental de la ZEPA, s'adapta a aquest relleu formant un arc entre Bellpuig i la serra de les Pletes. Tota la superfície és d'aprofitament agrícola, principalment cereals d'hivern i secundàriament ametllers, oliveres i vinya, en règim de secà o amb un reg de primavera. Els marges dels camps mantenen alguns arbres grans, com alzines i lledoners, i també alguns ametllers vells. Tot plegat, als capvespres d'estiu, quan el verd dels arbres contrasta amb el groc dels rostolls, pren un aspecte que recorda la sabana.
A la zona més oriental, a l'est de Preixana, la plana està esquitxada per petites serres en direcció est-oest. La més destacable i panoràmica d'aquestes serres és la de Montalbà, al terme de Vilagrassa. Els relleus tabulars empalmen amb les zones deprimides per glacis que tenen un fort pendent, raó per la qual no estan cultivats i mantenen un recobriment de la vegetació de brolles i espartars originats per degradació dels antics alzinars.
A la zona més occidental, a l'oest de la serra de les Pletes, el relleu, més tallat, fa transició cap a la plataforma garriguenca. Trobem altiplans extensos separats per valls ben encaixades. La plana superior dels altiplans, amb sòls esquelètics no aptes per al cultiu, és ocupada per la vegetació de màquies dominades pel garric (serra de Montplà).
FLORA I VEGETACIÓ
La vegetació que trobem amb més intensitat a tot l'espai natural és l'alzinar continental o carrascar. D'aquest bosc primigeni resten alguns peus aïllats de carrasca, acompanyats de grans arbusts com l'arçot, l'aladern, el garric o el llessamí groc i les corresponents plantes del sotabosc com el llistó, l'aspró o la roja.
Apareixen també alguns peus de pi blanc, que representen fases inicials de la reconstitució del bosc.
La degradació per tala i sobrepastura del carrascar va donar lloc a la formació de brolles calcícoles, majorment sense romaní.
Cap al sud-est (tossal de la Fonta de Preixana i serres de Belianes i Arbeca) augmenta la mediterraneïtat del clima (menys boires i estius més suaus) i apareixen les brolles calcícoles de romaní i maleïda amb esteperola, amb el romaní com a planta dominant.
Les zones més extenses amb vegetació natural es troben a la serra de Montplà, al límit dels termes d'Arbeca i Belianes, on apareixen extenses garrigues dominades pel garric.
Les brolles nitrohalòfiles de siscall, botja pudent i camforada fan una important funció ecològica en recobrir les zones incultes més desfavorables per causa d'un substrat argilós, salí i molt nitrogenat.
La formació herbàcia natural més remarcable de la zona és l'espartar, dominat per l'espart bord i acompanyat per diverses espècies del gènere Stipa.
Pel que fa a la vegetació que acompanya els conreus de secà és la més estesa a la zona. Als sembrats de cereal, la comunitat dominant és la de ballarida i rosella morada, dominada per la rosella comuna, que forma espectaculars llençols vermells sobre els camps no tractats amb herbicida. També apareix un conjunt de gramínies de difícil eradicació per la seva semblança metabòlica amb el cereal conreat, com ara l'escaldaboques, el margall i la cugula.
Les àrees de conreus llenyosos estan dominades per la comunitat de ravenissa blanca, una herba que vesteix els camps de blanc tot l'hivern.
FAUNA
Dels invertebrats, per la seva abundància i tendència a una forta regressió, cal destacar la taràntula, l'escolopendra i l'únic solífug de la península Ibèrica, Gluvia dorsalis.
Pel que fa als amfibis, el més remarcable és el gripau corredor, capaç d'enterrar-se als secans protegit per una capa mucosa i passar llargues temporades en estivació-hivernació, tot esperant una bona pluja, moment que aprofitarà per menjar i reproduir-se en alguna tolla.
De rèptils, els més abundants són la serp blanca, la serp verda, el llangardaix ocel·lat, la sargantana cuallarga, la sargantana cendrosa, la sargantana ibèrica i el dragó comú.
OCELLS (ORNITOLOGIA)
L'abundància i diversitat d'ocells esteparis a la zona és el que ha propiciat la declaració d'espai natural protegit (ZEPA). Aquests secans són zona de nidificació de més de 30 espècies, a les quals cal afegir aquelles que únicament hi hivernen o s'hi alimenten durant el pas migratori.
Entre les nidificants cal destacar el sisó, el gaig blau, el torlit, la calàndria, l'abellerol, el picot verd, la terrerola vulgar, el cucut reial, el siboc, la cogullada vulgar, la cogullada fosca, el cruixidell, el còlit ros, el pardal xarrec i el capsigrany, a més d'una colla de rapinyaires com l'esparver cendrós, el xoriguer petit, el xoriguer comú, l'aligot, l'àguila marcenca, l'astor, el mussol i l'òliba.
