La carena de la serra de la Llena té la màxima cota a llevant: la punta del Curull, també coneguda com la tossa del Quico, és el punt més elevat de la serra de la Llena i sostre comarcal de les Garrigues, amb 1.021,9 m. Altres cims d'aquesta serra són la penya Alta (1.015 m), la punta del General (924 m) i la punta de Viern (904 m).
Repartits per tota l'obaga hi ha diversos barrancs poc profunds, l'únic que porta aigua tot l'any dels quals és el de Sant Miquel, que dóna origen al riu Set.
L'ermita de Sant Miquel de la Tosca es troba al sud-oest del Vilosell, al llindar amb la Pobla de Cérvoles, enclavada al peu de la serra de la Llena, en un bonic paratge frondós i ombrívol, a poc més de 700 metres d'altitud. Tot l'ermitori s'ubica a la capçalera del riu Set, el qual neix de 7 fonts que brollen de la muntanya.
FLORA I VEGETACIÓ
Malgrat que aquesta serra entra en contacte amb les muntanyes de Prades pel sector del Paratge Natural del Bosc de Poblet, pel que fa a la vegetació i a la geologia comparteix més coses amb el Montsant, del qual resta separat pel riu homònim. Per començar, la disposició nord-sud: els vessants nord d'ambdues serres presenten una vegetació més ufanosa i rica, formada per alzines carrasques, pins rojals, pins blancs i algun roure de fulla petita escadusser; és l'obaga humida i de sòls rics i profunds. Per contra, els vessants sud presenten una vegetació més empobrida, pinedes de pi blanc esclarissades i brolles calcícoles, condicionades per la seva situació solana i la influència d'un altre tipus de vents. A més, aquests vessants del sud estan formats per importants cingleres: la punta del Curull, el coll de l'Abellar, la penya Alta i tota la cadena cinglera de la Llena equivaldria a la serra Major del Montsant. Són els mateixos cingles de roca conglomerada calcària, alternats amb capes de margues, gresos i lutites.
FAUNA
La fauna present a la serra de la Llena és la pròpia dels ambients forestals mediterranis, tot i que per les seves característiques fisiogràfiques és un lloc de superposició d'elements faunístics de caire pirinenc i centreeuropeu amb elements nord-africans.
Les comunitats de predadors són ben constituïdes i els seus representants, força abundants: fagina, geneta, teixó, guineu, etc. Entre els mamífers típics dels boscos, cal assenyalar la presència de la musaranya petita, com a element aïllat de les poblacions europees i que constitueix un exemple d'àrea de distribució trencada a causa del retrocés de les glaciacions.
La fauna cavernícola de les cavitats càrstiques, rica en endemismes, presenta un excepcional interès faunístic i biogeogràfic amb espècies molt antigues refugiades al domini hipogeu i no presenta, en gran part dels casos, parents pròxims epigeus. També és una àrea d'hivernada per al ratpenat de cova, amb poblacions d'alta densitat.
Per la seva diversitat i singularitat, cal remarcar diversos grups d'invertebrats: coleòpters, miriàpodes, mol·luscs, lepidòpters i heteròpters. Són moltes les espècies rares o endèmiques que tenen refugi en aquestes muntanyes.
OCELLS (ORNITOLOGIA)
Els ocells de les terres fredes tenen a la serra de la Llena un lloc d'hivernada propici: el reietó, el pardal de bardissa, el cercavores, la merla de pit blanc, el lluer, etc. Així doncs, és una àrea important de nidificació, on conflueixen espècies mediterrànies i d'altres de septentrionals que hi troben un dels seus límits meridionals, com el pica-soques blau. D'altra banda, també s'hi troben elements ornítics de muntanya associats a la conífera, com el trencapinyes. A les zones rupícoles i amb menys vegetació hi ha el còlit negre.
